Amb lucidesa, però també amb ironia, tendresa i elegància, Natza Farré dissecciona les seves vivències com a germana petita d’un drogoaddicte. Ho fa en primera persona, en un relat honest i valent que no esquiva ni ensucra la incomoditat. Com tantes altres famílies que ho van patir, la seva era una família de classe mitjana als vuitanta que es va trobar per primera vegada amb l’heroïna i totes les seves conseqüències. A partir dels records i de la correspondència familiar dibuixa una època i fa, alhora, un retrat molt personal d’una vida plena d’esperances petites, victòries efímeres i recaigudes. Amb una precisió brutal narra el silenci com a pacte col·lectiu i el pes de la culpa com a presó emocional.
«Quan he tornat a posar els dits al piano de casa els pares, hi he vist els seus dits passejant-s’hi. Crec que quan més l’estimava era quan tocàvem junts.»
«Han hagut de passar molts anys fins que he sigut capaç d’escriure aquest llibre. Tenir un germà enganxat a l’heroïna m’ha marcat tota la vida. Fins i tot molt temps després de la seva mort. Per això aquest llibre parla de mi. Al mateix temps, és el testimoni d’una època, amb records bons i dolents, en la qual no sabíem res de les drogues ni dels germans.» — Natza Farré
Natza Farré (Barcelona, 1972). La filla més petita dels Farré i Maduell. Ha fet de periodista, de guionista, de presentadora de televisió i de comissària d’exposició. Ha escrit un llibre de feminisme (Curs de feminisme per microones, 2016), un llibre infantil (Que no t’expliquin contes!, 2020) i un recull d’articles (Tinc algunes certeses i molts dubtes, 2022). Diu que L'ultima vegada que et dic adeu és la seva primera novel·la. Però no és una novel·la. Encara que podria ser-ho. En tot cas, és un llibre que feia temps que volia escriure. Una història personal que pot ser la història de moltes altres persones.
