«Es va quedar petrificat de la ràbia. Va anar de ben poc que no s’arrupís i els llancés una pedra. Així doncs, se li havien escapat, però amb quin engany més baix i més vil! Que la seva mare mentia, ho sabia des d’ahir. Però que pogués ser prou desvergonyida per no fer cas d’una promesa explícita feia a miques el seu últim vestigi de confiança. La vida sencera li resultava incomprensible, ara que veia que les paraules, darrere de les quals havia suposat que es trobava la realitat, només eren bombolles de colors, que s’inflaven i esclataven per dissoldre’s en el no-res. Però quin secret més terrible devia ser aquell que feia que els adults arribessin fins i tot a enganyar-lo a ell, un nen, i marxessin d’amagat, com si fossin criminals!»
