Eva torna al paradís, però ara ho fa carregada de paraules, fruits de l’arbre del coneixement. L’arcàngel tremola. La poesia d’Anise Koltz és cruel. Com ella mateixa diu, els versos no són productes estètics per cantar la bellesa del món, sinó que denuncien la insensatesa de la mort, l’absència de Déu, la despossessió del passat, la hipocresia dels sentiments i dels valors més admesos. Sense concessions, ens recorda que el nostre destí és el no-res, que les paraules no valen contra la incertesa, contra la por. Tanmateix, hi ha una força a la seva poesia que foragita el victimisme. Els seus versos són fruit de la lucidesa que porta a la serenitat. Koltz es malfia de les paraules, enveja el llenguatge dels sord-muts, el gest que comunica enfront del signe que amaga. La poeta és hereva d’una llengua que sent estrangera i que no obstant això no pot deixar de fer servir a falta d’un altre instrument. “Cal parlar per no morir”.
