La reconstrucció del llenguatge literari català (1925) ha estat injustament ignorat malgrat ser l’única aportació catalana anterior a Fabra sobre l’estandardització, sobre la cultura de la llengua, és a dir, de què és una llengua i de les exigències i implicacions sociopolítiques que la culturització comporta. Tanmateix, Manuel de Montoliu, en una ressenya crítica apareguda a «La Veu de Catalunya» el 1926, ja destacava que Calveras és el primer a exposar la necessitat que, en el procés de restauració, la llengua sigui considerada com un tot, ja que qualsevol intervenció del gramàtic feta sobre una part sense considerar el conjunt produeix en aquest un desequilibri. Joan Solà a Del català incorrecte al català correcte (1977) feia una anàlisi de 9 pàgines sobre aquest llibre. Lluís V. Aracil a Dir la realitat (1983) li dedica tot un capítol i el considera pioner sobre la teoria de la llengua estàndard i un avantguardista de la prehistòria de la sociolingüística catalana i europea; considera Calveras el Havranek català. Finalment, el professor Narcís Iglésias Franch va pensar que l’obra de Calveras i el llibre mereixia ser el centre de la seva tesi doctoral: «L’obra lingüística de Josep Calveras Santacana» (2011).
«Calveras dedica una part important dels seus esforços a defensar que la codificació en curs no s’allunyés de la llengua oral i que fos prou permeable per assumir la variació en determinats contextos comunicatius. En paral·lel a la seva teoria de la llengua, la seva aposta forma part d’una estratègia —diguem-ne política— que va més enllà de les idees: obrir una nova etapa de l’estandardització del català que deixés enrere el conflicte aleshores encara viu entorn de la codificació de l’IEC i que no deslegitimés les opcions personals o institucionals que no havien acceptat la codificació oficial.»
Del pròleg de Narcís Iglésias
