LA MEMÒRIA DE L'ARBRE

Aquesta és una novel·la explicada des de la perspectiva d’un nen, en Jan. Amb en Jan caminant de la mà de l’avi Joan pels carrers de l’eixample de Barcelona o estiuejant a Vilaverd, anem coneixent la seva família, constituïda pel pare, professor d’història a la universitat i apassionat del món medieval; la mare, mestra; l’àvia Caterina, modista, i l’avi Joan, rellotger, el rellotger de Vilaverd.

Amb una economia de mitjans narratius admirable, l’autora ens situa en el context  i en l’actitud dels personatges: en captem de seguida la personalitat de cadascun i el rol que té assignat a la família; visualitzem els personatges en la seva quotidianitat i, sobretot, la complicitat del nét, Jan, amb l’avi, Joan.

Sembla que l’autora atura i novel·la els seus records d’infantesa als onze anys. L’onze es converteix així en el nombre simbòlic i màgic alhora, tant pel que fa a la composició -l’obra té onze capítols, cada capítol té  onze subcapítols- com al fil argumental -onze anys tenia l’avi quan un llamp va cremar el seu arbre, onze anys tenia la mare quan l’avi li va explicar la història, en Jan és l’onzè Joan de la seva família...-. Aquesta línia s’atura quan es fa palesa la malaltia de l’avi (alzheimer): els arbres, en concret l’arbre de l’avi, es convertiran en el fil conductor i en els transmissors de la memòria.

L’autora ha fet una labor preciosista, tot lliga i tant els  capítols com els  subcapítols podrien funcionar per separat perquè tenen sentit en ells mateixos. Són petites joies dintre del joier que és la novel·la en el seu conjunt. Tot està ordenat  com si es tractés d’una mecànica de rellotgeria, però no hi ha rigidesa, tot flueix, és tendre sense ser ensucrat. Les frases actuen com a imatges dins de la narració, tenen una força evocadora que no necessita filtres intel·lectuals:  “M’ho va dir amb una boca tan petita que em pensava que se li esborraria”.

En acabar la lectura continuarem caminant de la mà d’en Jan i el seu avi per veure si se’ns encomana la seva mirada neta i sàvia, per trobar respostes i fer-nos preguntes perquè, en definitiva, és d’això que tracta la memòria de l’arbre.

Núria Costa