Una dolça cançó

22/08/2018
  • Una dolça cançó ha estat premiada amb el premi Goncourt 2016 i és tot menys una novel·la dolça, és agra. Leïla Slimani ha construït un text dur, duríssim. L’obra manté el suspens tot i saber des del primer capítol qui és l’assassina i quines són les víctimes. Perquè el tema principal és entendre com és possible que algú hagi perpetrat el més aterridor del mon: l’assassinat d’uns nens innocents. La cançó de bressol que Slimani ens xiuxiueja reflecteix d’una manera transparent la societat francesa, la burgesa de la capital i la perifèrica; de la seva necessitat viciosa i retroactiva. Ho fa d’una manera directa, de vegades, fins i tot poètica. Tracta sobre els valors educatius, l’amor, l’abnegació i l’egoisme. I també la misèria, tan arreu que fa mal.

    D’una manera nítida, gens afectada, fa una crítica sobre dues realitats. Fins a quin punt, posicionats en la comoditat, en els anhels de l’èxit, uns pares joves són capaços d’aprofitar-se d’una mainadera o d’abandonar la cura dels fills? Fins a quin punt una persona que ho ha perdut tot a la seva vida, faria el que calgués per viure la vida d’uns altres? L’autora crea un ambient asfixiant, entre habitacions, menjador i cuina, entre pensaments obsessius. Es pot respirar la feredat que traspua. Por a la solitud o por al fracàs, tant és, cadascú enterra les seves pors com pot.

    La novel·la ens mostra una condició humana crua, poruga, racista i si no ho és, se sent la tolerància de la condescendència. “Una melangia delirant”, com a diagnòstic impassible, unes interrelacions sufocants i entre elles, un personatge sòlid, impenetrable i aterridor, la mainadera de la dolça cançó.

     

    Raquel Gámez Serrano

cercar...

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar anàlisis d'ús i de mesurament de la nostra web. En continuar amb la navegació entenem que s'accepta la nostra política de cookies

Accepto